Moving time  4 klukkustundir 32 mínútur

Tími  6 klukkustundir 37 mínútur

Hnit 3616

Uploaded 2. janúar 2021

Recorded janúar 2021

  • Rating

     
  • Information

     
  • Easy to follow

     
  • Scenery

     
-
-
862 m
256 m
0
5,4
11
21,51 km

Skoðað 201sinnum, niðurhalað 5 sinni

nálægt Maçanet de Cabrenys, Catalunya (España)

Sortida des de Maçanet per visitar el Castell de Cabrera, seguim marques grogues i GR, primers trams molt bónics, anirem pujant amb trams de pedres que enfilen el cim del Castell de Cabrera, si el dia està clar us regalarà d'unes boniques panoràmiques a l'Albera, la plana empordanessa i la badia de Roses. Retornen uns metres per anar direcció a la Vajol, agafem el camí de les Salines al Coll del Llí (pista ample) un cop arribem a la carretera que va al Coll de la Manrella, la travassem per Can Quera i travassem la Vajol, prosseguim pel camí de les Mines, ens desviem per visitar un forn de calç (seguin cartells apeu de carretera) en aquest punt no us recomano fer-ho ja que el camí es perd més amunt i el bosc està brut i per retornar, el camí de les mines es fa feixuc. Arribem a Can Barris (seu del president de la Segona República Espanyola, abans de l'exili l'any 1939) seguim el camí i baixem a visitar les Avalls (La mina d'en Negrín) Travesem el Bosc del Grau per arribar a Maçanet de Cabrenys. (Seguir indicacions GR) marques vermelles i blanques.
Varða

Molí de la Vila

Actualment és un habitatge, conegut com Can Barris del Pont. El seu origen cal remuntar-lo al segle XIII, època en la qual pertanyia als amos del castell de Maçanet, els barons de Cabrenys. L'any 1645, Felip de Sorribas i Rovira, va vendre el molí i prat del castell al seu procurador, Llorenç Escofet. El fill d'aquest, Felip Escofet, va construir un altre molí a sobre de l'antic i l'any 1668 va vendre tot el conjunt a la Universitat de Maçanet. Va ser ocupats per diversos arrendataris i van estar en funcionament fins ben entrat el segle XX. L'any 1919, l'Ajuntament els va vendre a Joan pagès, que els va convertir en habitatge. A la part baixa, prop de la llera de la riera de Fraussa, es veu encara el cacau i alguns elements de l'edifici original.
Lind

Font de la Plaça del Castell

Helgur staður

Sant Martí

El temple s'esmenta per primera vegada l'any 954. Posteriorment es té constància que l'any 1017 fou cedida a la seu de Besalú. L'església que podem observar avui en dia es va bastir a finals del segle XII o principis del XIII. Està formada per una sola nau, de planta rectangular, acabada en un absis semicircular, de dimensions més petites que la nau. Aquesta està coberta amb una volta apuntada. L'absis es cobreix amb una volta ametllada, que arrenca d'una imposta en forma de bossell. S'obre a la nau mitjançant un doble arc en gradació apuntat. L'absis està decorat externament amb un fris d'arcs cecs, que descansen en mènsules, algunes d'elles llises i d'altres esculpides amb motius molt simples. Per sobre dels arquets hi ha un fris de dents de serra. En la part central de l'absis s'obre una finestra formada per dos arcs de mig punt en gradació. En la part inferior trobem un prominent element decorat amb un doble bossell. El temple té dues portes d'accés. La més interessant es troba en el mur sud. Està formada per quatre arcs de mig punt en gradació, que envolten un timpà llis. Protegeix el conjunt un guardapols escacat. L'arc més exterior està decorat amb fruites, boles, elements vegetals i alguna figura humana, esculpits de manera molt arcaica. La porta encara conserva la ferramenta romànica en molt bon estat. Està formada a base de tires horitzontals acabades en espirals en forma de volutes. En total hi ha dotze grups de vuit espirals cadascun. També és romànic el pany, que té esculpit un cap de rèptil i els dos tiradors en forma d'anella. En el mur oest, als peus de la nau, trobem l'altra porta. Aquesta és molt més senzilla i està formada per dos arcs de mig punt en gradació.
Mynd

Camí de les Hortes

Gatnamót

Dreta - ruta marques grogues

Mynd

Passeig del Bosquet

Gatnamót

Recte

Varða

Can Gallat - Abans Mas Dinat s. XIII

La paraula "mas", fa referència a una estructura agrària formada per l'edifici pròpiament dit i les seves terres, que neix al sud dels Pirineus Orientals entre els segles VIII i IX i que, evolucionada, es perllonga fins als nostres dies. La construcció del mas i la seva situació depenia de les característiques del terreny, de la proximitat de l'aigua, element indispensable per a la supervivència de persones i bèsties, i la situació envers el sol, sempre de cara a migdia o a sol ixent. En la nostra terra, el bosc ocupava tot el territori, i el treball de desemboscar es feu indispensable per poder tenir mes terres conreables i prats per als ramats. Aquesta feina era molt feixuga si tenim en compte els mitjans de l’època, i devia sovintejar el cas que els pagesos petits no sempre tenien bous per tirar de l'arada, de manera que quan calia llaurar havia de manllevar-ne a un veí. Per això, molts masos estan bastits damunt els ermots improductius i roquissers, per tal d'aprofitar al màxim les terres bones per al conreu. Demés del mas hi havia la borda, que era un mas d'extensions mes reduïdes. De tota manera, l'antic mas, cal suposar-lo d'una gran senzillesa constructiva, d'una sola planta rectangular, amb una separació feta de fusta que dividia l'habitacle, una part per als animals i l'altra per les persones. Cap al segle XIII, els masos ja són mes confortables, i consten de tres plantes, a la planta baixa, la quadra i corts per el bestiar, que proporcionava escalfor als habitants que feien vida al primer i segon pis, als que es pujava per una escala de fusta. Al primer pis hi havia la cuina, i al segon els dormitoris i el graner. Tots els sostres també eren de fusta. pitxo Can Pitxó Al segle XVI, els masos es transformaren considerablement amb l'aparició de la sala, la peça més gran del mas, estava situada al costat de la cuina, al primer pis i al seu volt hi havia els dormitoris. La sala, és la cambra que definiria la masia i la casa pairal catalana. La família solia viure a la cuina, i la sala romania desocupada la major part de l'any. Era una cambra imposant, on la família s'hi congregava en les festes assenyalades, com els dies de bateig, casaments o be quan el notari es presentava per redactar un testament o uns capítols matrimonials. En els segles següents, XVII i XVIII, es feren grans reformes i ampliacions, amb la construcció d'edificis laterals al cos de l'antic mas o be corts i palleres al costat de l'era. Normalment la configuració actual dels masos de Maçanet és fruit d'aquestes reformes. Però com veurem més endavant, són molt més antics que la data que hi ha als llindars de les portes i finestres. Aquesta data obeeix només, en la major part dels casos, al fet que quan es feien reformes a la casa, si els propietaris quedaven satisfets, feien esculpir la data als llindars de les portes i finestres. Els masos més grans, en el segle XVIII, es dividien en dues cases, la casa dels amos i la dels masovers.
Mynd

Les Casotes

Casa aïllada de planta rectangular situada a un quilòmetre i mig al nord est del poble. Va ser construïda possiblement en dues fases corresponents a les dues crugies orientades a ponent. El conjunt està edificat sobre un fort pendent. La crugia de tramuntana té planta baixa i dues plantes pis i la de migdia planta baixa i planta pis. Les crugies estan cobertes amb voltes de pedruscall suportades per parets de pedra desbastada. L'accés a la planta pis es fa mitjançant dos ponts de pedra situats a la façana de ponent. Totes les obertures estan emmarcades amb pedres ben tallades. La coberta és a dues aigües
Á

Riera d'Ardenya

Riera que neix al vessant meridional del roc de Frausa, al terme de Maçanet de Cabrenys, prop del límit amb el Vallespir. Sota la vila de Maçanet uneix les seves aigües a les de la riera de Frausa.
Gatnamót

Esquerra - Camí al coll de les cordes

Toppur

Puig Calabuig 569 mts

Mynd

Boscos del Mas d'Amont

Gatnamót

Dreta - a l'esquerra puja a l'ermita Mare de Déu de les Salines

Gróður

Bosc de Mas Sobiràs

Gatnamót

Esquerra

Fallegt útsýni

Panoràmica Castell de Cabrera des del Bosc de Can Vinyes

Fallegt útsýni

A la falda del Castell de Cabrera

Fjallskarð

Coll de la Gàbia

Mynd

Foto

Kastali

Castell de Cabrera

Situat al nord-est del nucli urbà de la població de Maçanet de Cabrenys, damunt d'un penyal granític d'uns 850 metres d'alçada avançat respecte la serra de Les Salines. Es tracta de les restes del castell de Cabrera, en general ubicades als caires dels espadats que delimiten el turó, i que dibuixen una planta força irregular. Es conserven, tot i que força malmesos, diversos trams de les muralles perimetrals, les restes d'una torre de planta rectangular identificada com la torre de l'homenatge i part d'una cisterna d'aigua. Les muralles estan situades al nord, est i oest del penyal, delimitant les restes de la fortificació. La banda nord presenta una longitud de 19 metres, una alçada màxima de 2,5 metres i un gruix de 2 metres. Està bastit en pedres de diverses mides, disposades en filades més o menys regulars i lligades amb morter de calç. A l'extrem de llevant, el mur forma una cantonada que gira envers migdia i que està bastida en carreus ben escairats. En aquest tram s'observa la utilització de la pròpia roca del terreny com a part de l'estructura muraria. La muralla de llevant conserva una alçada d'uns tres metres, amb un gruix d'1,80 metres i una longitud d'uns 16 metres, i presenta el mateix tipus d'aparell que el tram nord. És força probable que entre el tram de tramuntana i el de llevant hi hagués la porta d'accés principal al recinte. A la banda de ponent del turó hi ha les restes de la muralla occidental, de la que se'n conserven els fonaments. Aquest tram, d'uns 10 metres de longitud per un d'amplada, enllaça amb la cisterna, situada a l'extrem sud-oest del recinte. L'antiga cisterna recollia l'aigua de pluja. Es tracta d'una torre de planta irregular adossada a la muralla, que presenta una alçada aproximada d'uns 4,5 metres, amb un gruix d'un metre i una longitud de 5 metres. Està bastida en pedra més o menys desbastada, lligada amb morter de calç i disposada en filades irregulars. A l'interior es conserva part de l'arrebossat que cobria els murs i es conserva una part de la volta que la cobria. Pel que fa a l'interior del recinte emmurallat, cal destacar que s'organitza en dos nivells disposats a diferents alçades. El planell superior alberga les restes de la torre de l'homenatge, adossada a la muralla pel seu extrem nord-est. Presenta una planta rectangular, amb una longitud aproximada d'uns quatre metres i una amplada de tres. Està bastida amb el mateix tipus de parament que la resta d'estructures conservades. Notícies històriques En els anys 1003, 1074 i 1095 apareix esmentada en la documentació la roca de Cabrera, com a límit d'uns dominis del monestir de Sant Pere de Camprodon (segons notícies recollides per Francesc Monsalvatje a principis del segle XX). A la segona meitat del segle XI, en el Liber Feudorum Maior, apareix per primer cop documentada l'existència del castrum de Cabrera, en relació a un jurament de fidelitat retut al comte Bernat II de Besalú. Segons la Gesta comitum Barcinonensium, el castell de Cabrera fou pres i destruït pels francesos cap a l'any 1288, en temps del rei Alfons II. L'any 1313, el castell passa a mans de la família Rocabertí pel casament de Dalmau de Rocabertí, important senyor empordanès, amb Beatriu de Serrallonga, fila d'Hug de Cabrenys. En alguns documents de la baixa edat mitjana, en concret dels anys 1304 i 1449, apareix el topònim Cabrera (sense mencionar que es tracti d'un castell) com a terme de la vegueria de Besalú. A principis del segle XIV s'hi va fer una important restauració. També hi havia un terrat que comunicava amb un camí de ronda que resseguia la muralla exterior. Al segle XV, durant les guerres amb França, els francesos ocuparen aquest castell i hi establiren una guarnició. Mitjançant els documents sabem que hi havia una capella dedicada a St. Miquel (advocació comuna de molts castells roquers). Autors del segle XIX diuen que a darrers d'aquest segle, es conservava una volta on s'hi refugiaven els pastors en cas de mal temps.
Kastali

Castell de Cabrera

Situat al nord-est del nucli urbà de la població de Maçanet de Cabrenys, damunt d'un penyal granític d'uns 850 metres d'alçada avançat respecte la serra de Les Salines. Es tracta de les restes del castell de Cabrera, en general ubicades als caires dels espadats que delimiten el turó, i que dibuixen una planta força irregular. Es conserven, tot i que força malmesos, diversos trams de les muralles perimetrals, les restes d'una torre de planta rectangular identificada com la torre de l'homenatge i part d'una cisterna d'aigua. Les muralles estan situades al nord, est i oest del penyal, delimitant les restes de la fortificació. La banda nord presenta una longitud de 19 metres, una alçada màxima de 2,5 metres i un gruix de 2 metres. Està bastit en pedres de diverses mides, disposades en filades més o menys regulars i lligades amb morter de calç. A l'extrem de llevant, el mur forma una cantonada que gira envers migdia i que està bastida en carreus ben escairats. En aquest tram s'observa la utilització de la pròpia roca del terreny com a part de l'estructura muraria. La muralla de llevant conserva una alçada d'uns tres metres, amb un gruix d'1,80 metres i una longitud d'uns 16 metres, i presenta el mateix tipus d'aparell que el tram nord. És força probable que entre el tram de tramuntana i el de llevant hi hagués la porta d'accés principal al recinte. A la banda de ponent del turó hi ha les restes de la muralla occidental, de la que se'n conserven els fonaments. Aquest tram, d'uns 10 metres de longitud per un d'amplada, enllaça amb la cisterna, situada a l'extrem sud-oest del recinte. L'antiga cisterna recollia l'aigua de pluja. Es tracta d'una torre de planta irregular adossada a la muralla, que presenta una alçada aproximada d'uns 4,5 metres, amb un gruix d'un metre i una longitud de 5 metres. Està bastida en pedra més o menys desbastada, lligada amb morter de calç i disposada en filades irregulars. A l'interior es conserva part de l'arrebossat que cobria els murs i es conserva una part de la volta que la cobria. Pel que fa a l'interior del recinte emmurallat, cal destacar que s'organitza en dos nivells disposats a diferents alçades. El planell superior alberga les restes de la torre de l'homenatge, adossada a la muralla pel seu extrem nord-est. Presenta una planta rectangular, amb una longitud aproximada d'uns quatre metres i una amplada de tres. Està bastida amb el mateix tipus de parament que la resta d'estructures conservades. Notícies històriques En els anys 1003, 1074 i 1095 apareix esmentada en la documentació la roca de Cabrera, com a límit d'uns dominis del monestir de Sant Pere de Camprodon (segons notícies recollides per Francesc Monsalvatje a principis del segle XX). A la segona meitat del segle XI, en el Liber Feudorum Maior, apareix per primer cop documentada l'existència del castrum de Cabrera, en relació a un jurament de fidelitat retut al comte Bernat II de Besalú. Segons la Gesta comitum Barcinonensium, el castell de Cabrera fou pres i destruït pels francesos cap a l'any 1288, en temps del rei Alfons II. L'any 1313, el castell passa a mans de la família Rocabertí pel casament de Dalmau de Rocabertí, important senyor empordanès, amb Beatriu de Serrallonga, fila d'Hug de Cabrenys. En alguns documents de la baixa edat mitjana, en concret dels anys 1304 i 1449, apareix el topònim Cabrera (sense mencionar que es tracti d'un castell) com a terme de la vegueria de Besalú. A principis del segle XIV s'hi va fer una important restauració. També hi havia un terrat que comunicava amb un camí de ronda que resseguia la muralla exterior. Al segle XV, durant les guerres amb França, els francesos ocuparen aquest castell i hi establiren una guarnició. Mitjançant els documents sabem que hi havia una capella dedicada a St. Miquel (advocació comuna de molts castells roquers). Autors del segle XIX diuen que a darrers d'aquest segle, es conservava una volta on s'hi refugiaven els pastors en cas de mal temps.
Upplýsingapunktur

Llegenda Castell de Cabrera

Sobre aquest castell s'ha transmès una bella llegenda relativa a la seva construcció, que, potser per les dificultats del lloc, atribueix a la intervenció del diable. Conta que en una època reculada hi havia dos germans moros, molt pobres però molt ambiciosos, que invocaren el dimoni perquè els ajudés. Satanàs hi accedí, però amb la condició que quan un d'ells morís, l'altre també moriria. S'hi avingueren i el dimoni els indicà que a la roca de Cabrera trobarien un gran tresor i, amb la seva ajuda, hi podrien bastir un castell. Trobaren el tresor i començaren a edificar el castell, però un dels sarraïns, temptat per l'enveja i la cobdícia, va començar a pensar que si el germà desapareixia, ell seria l'únic amo del tresor i del castell. Va deixar fluixa una bastida i el germà va caure per l'estimball. Tot seguit, va carregar el tresor en una gran caixa i va fugir a cavall, però el dimoni va entrar a la caixa i hi va fer un forat al fons, per on llançava les monedes sense que el moro se n'adonés i que convertí en pedres. El mal germà va morir del disgust de tornar-se a veure pobre. Diu que és per això que per aquella contrada hi ha tantes pedres arrodonides i planes, que la gent coneix com "pedres del diable". En realitat, són fòssils nummulits, que en altres llocs anomenen "dinerets de sant Pau", "ulls de santa Llúcia" o "pedretes de la Mare de Déu". Aquesta llegenda fou recollida per Joan Amades d'un cert Joan de les Vaques, rossellonès, el 1917. Una altra llegenda pretén explicar la ruïna del castell i, literalment de retop, l'origen de Maçanet de Cabrenys. Conta que el gegant Rotllà, havent acabat d'expulsar els sarraïns del Pirineu, va decidir desfer-se de la barra o maça de ferro que emprava com a arma. Ja està massa net —exclamà— i la va llançar amb força sobrehumana des de la torre del castell de Cabrenys (o, en altres versions, des del pont de Ceret), tot recitant allà on la meva maça [o vara] caurà, Maçanet de Cabrenys es dirà [o serà]. La maça va rebotar tan violentament sobre la roca de Cabrera que hi va destruir el castell i va caure allà on ara hi ha la plaça major del poble de Maçanet, i on encara es conserva ben dreta la Maça d'en Rotllà. Es diu també que les bruixes sortien cada divendres de la Vajol i anaven volant fins a Ceret, tot cantant aquesta tonada: "Al castell de Cabrera | cada dia toca el sol | per assolellar les banyes | dels cornuts de la Vajol. | Al castell de Cabrera | el sol hi toca matinet | per assolellar les banyes | dels cornuts de Maçanet". El castell de Cabrera va inspirar a Carles Bosch de la Trinxeria el poema La mort tràgica y sorprenent de Mossèn Pere Roquer, rector del poble de Cabrera
Gatnamót

Dreta - Camí de les Salines al Coll del Llí

Mynd

Camí de les Salines al Coll del Llí

Gatnamót

Recte direcció Can Quera

Mynd

Camí del Coll de la Manrella

Gistinótt

Can Quera

Can Quera és una masia del S. XVII que ha estat restaurada conservant la seva estructura original per oferir allotjament. Està situada al terme municipal de La Vajol i dins de l'Espai d'Interès Natural de "Les Salines" a tocar del Parc Natural de l'Albera. Compte amb unes magnifiques vistes sobre l'Alt Empordà, i està envoltada per 150 Ha de bosc gairabé tot verge. Als seus prats hi pasturen cavalls en plena llibertat i també disposa d'un hort i d'un galliner on s'hi cultiven verdures i llegums de la terra. La Vajol, que té 120 habitants, és el poble més alt de l'Alt Empordà, 545 m., fronterer amb França i per on el 5 de febrer del 1939, pel Coll de Lli, varen iniciar el seu exili el President Lluís Companys, el Lendakari Aguirre, el ministre Negrín i moltes persones més. Característiques Tipus: Cases Rurals Independents Places: 22 Apartaments: 5 (quatre son duplex) Habitacions per apartament: 2 Preu: 100-125 € /nit Serveis - cuina equipada - sala d'estar - banys complerts - llar de foc comuna - terrassa - jardí - piscina
Lind

Font de Can Quera

Gatnamót

Camí de la Vajol a Can Capelleres - Dreta

Gróður

Camí de la Vajol

Mynd

Els Horts

Varða

Can Capelleres

Helgur staður

Sant Martí

No trobem notícies de l lloc de lLa Vajol ni de la seva església fins a meitats del segle XIII. Un segle més tard apareix com a sufragània de Santa Maria d'Agullana, condició que encara manté. El temple té una sola nau, coberta amb una volta apuntada i capçada a l'est per un absis semicircular. Entre els segles XVII i XVIII es reforma el temple, construint dues capelles laterals a cada banda de la nau. També es van sobrealçar els murs laterals per construir un terrabastall, al que s'accedeix per una curiosa escala adossada al mur sud. L'exterior de l'absis i la façana de ponent han quedat ocults des de l'exterior per la construcció de nous edificacions. L'absis ha quedat integrat dins el pati d'una vivenda, mentre que el mur oest ha quedat totalment cegat. Corona el mur oest un campanar de cadireta de dos ulls. L'interior de l'absis és llis, decorat tant sols per una senzilla motllura. En la seva part central s'obre una finestra de doble esqueixada. La motllura continua pels murs laterals, fent de guardapols de les dues finestres que s'obren en el mur sud. La porta d'entrada es troba en el mur sud. Està formada per dos arcs en gradació al voltant d'un timpà i llinda llisos. Les parts del temple romànic que encara es conserven estan fetes amb carreus de granit ben polits i disposats en filades uniformes. Sota el cor, situat als peus de la nau, es conserva una senzilla pila baptismal.
Lind

Font a la Plaça Major

Varða

Carrer Maçanet

Verslun

Font - àrea picnic - panoràmica Sant Silvestre

Toppur

Puig de la Creu

Áhætta

El Perdigó - Millor retornar a la via principal el camí aquí no està net

Áhætta

El Perdigó - aquí comença a estar molt embrossat i el camí es perd

Minnisvarði

Can Barris - Període Segle XVIII - Ruta de l'exili

La importància històrica d'aquesta masia radica en el fet que fou el lloc on realitzà el darrer acte oficial el president de la República Espanyola, Manuel Azaña, abans de partir a l'exili, el mes de febrer de 1939. és un casal de grans dimensions, restaurat modernament, envoltat de diversos edificis destinats antigament al bestiar. Manuel Azaña: “No penso contribuir a allargar ni un minut més la guerra civil” Imaginem què hauria dit el president de la II República el dia abans de marxar cap a l'exili Aquesta entrevista amb el president de la II República, Manuel Azaña, té lloc la nit del 4 de febrer del 1939 a can Barris, la seva llar provisional a la Vajol (Alt Empordà). L’endemà marxarà cap a l’exili. Les tropes franquistes avancen sense aturador vers la frontera francesa, i ell ja dóna per perduda la guerra iniciada el 1936. Tot i l’amargor del moment, no es nega a respondre les darreres preguntes que li faran en una terra que no tornarà a veure mai més. Senyor president, ara marxeu, però penseu en un retorn? No. Quan travessi la frontera i me’n vagi a França me n’aniré definitivament. El cap del govern, el senyor Negrín, vol que em traslladi als territoris del centre i del sud d’Espanya encara controlats per la República, però li he dit que no penso contribuir amb la meva presència a perllongar ni un minut més aquesta terrible matança. Quanta culpa tenen del resultat de la guerra els constants desacords entre vostè i Negrín? No ho sé, però és obvi que els desacords no han afavorit la nostra causa. Potser en una situació de pau el president del govern i jo hauríem conviscut en sintonia, encara que a ell li haguessin donat suport els comunistes, com ara, i jo, com sempre he fet, mantingués posicions força més moderades. Fins i tot fa poc va arrufar el nas quan vaig proposar cercar la mediació de França i la Gran Bretanya per aconseguir que Franco garantís que no hi hauria represàlies a canvi que deposéssim les armes. Però sí que s’han avingut a recelar de Catalunya, i més des que l’Executiu republicà es va establir a Barcelona a la fi del 1937. Compte, no li permeto que em digui això! Jo no he tingut mai cap recel cap a Catalunya ni cap al poble català. Cap a la Generalitat, ja és un altre tema. Doncs costa d’entendre que s’escollís Barcelona com a capital de la República. La idea va ser de Negrín i he de dir que no era una iniciativa gens dolenta. Des d’allà, des de Barcelona, era factible posar la indústria de guerra a ple rendiment. Crèiem que aquesta iniciativa enfortiria l’Estat i el faria capaç de frenar l’estructura que Franco i els seus organitzaven des de Burgos. I si tot s’espatllava, la frontera amb França era a prop. No, home, no! En aquell moment no pensàvem en això. Ens amoïnaven les previsibles tibantors amb la Generalitat, però l’esforç bèl·lic requeria que l’Administració central prevalgués sobre l’autonòmica, tot i que sabíem que els catalans protestarien amb més o menys raó. Però Negrín va actuar com si el Govern català no existís: rebutjava col·laborar amb el president Lluís Companys, requisava edificis, tolerava abusos... Aquestes actituds, ho admeto, van fomentar la desconfiança dels catalans, van malmetre el seu històric esperit combatiu i van minar la moral de la rereguarda. Algú va insinuar-li suprimir la Generalitat? Tal insinuació, que mai no s’ha produït, hauria estat inútil. Sempre he cregut que Catalunya és un dels puntals d’Espanya, i vaig defensar en el Parlament que s’aprovés l’Estatut de Catalunya el 1932. Quin record s’endú de Catalunya? Tant de bo fos millor el record que m’emportaré nord enllà. De dia, a Barcelona, amb el tràfec i la feina que pot imaginar-se; de nit, per allunyar-me dels bombardejos, cap a la Torre Salvans, a Matadepera. De Mura ens portaven vi d’un lloc anomenat cal Cisteller, que ignoro si s’ha arribat a pagar mai... Rutina i angoixa, tot plegat. I de la guerra? Permeti’m que li recordi el discurs que vaig fer a l’ajuntament de Barcelona el juliol del 1938. Hi deia que les generacions futures haurien de treure lliçons d’aquesta matança per tal que no es tornés a produir mai més una cosa semblant. Les generacions futures han d’escoltar el missatge de la pàtria eterna que diu a tots els seus fills: pau, pietat i perdó. Espereu, des de l’exili, tenir una perspectiva més clara d’aquesta època? Em dol massa Espanya perquè en un futur, vagi on vagi, la pateixi de manera diferent.
Gatnamót

Esquerra - Mines d'en Negrin - Les Avalls

Náma

Galeria Mina Canta o d'en Negrin

Náma

Mina Canta o d'en Negrin - La Història de l'or de la segona República

És una antiga mina de talc que va passar a la història quan Joan Negrín (president del govern entre 1937 i 1939), a l'esclat de la guerra civil hi envià una remesa de quadres del museu del Prado i un tresor de cinc-cents milions de dòlars que més tard seria embarcat rumb a Mèxic amb el vaixell Vita. Actualment la mina no està oberta al públic. La mina de la Vajol, el búnquer que va amagar el tresor artístic de la República, vol sortir de l'abandonament Negrín va convertir una mina de talc a pocs quilòmetres de França en un magatzem secret per quadres de l'Prado i altres riqueses abans de la seva evacuació Manuel Azaña no aconseguia agafar el son. La matinada de el 5 de febrer de 1939, poques hores abans de creuar caminant la frontera amb França per mai tornar al seu país, el president de la República la va passar, angoixat, comptant camions. Els que passaven davant de la masia de la Vajol on esgotava els dies abans de l'exili, forçat per l'avanç dels franquistes. "Cada un que comptava era com si em traguessin de sobre el mateix pes", va deixar escrit. La d'aquests camions no era una expedició qualsevol. Estaven evacuant quadres del Museu de l'Prado i altres joies i objectes valuosos de l'Estat amagats en una recòndita mina de talc de la zona. 81 anys després, la Mina Canta, un dels enclavaments decisius per a la salvaguarda el patrimoni nacional durant la Guerra Civil, roman tancada i abandonada ... Encara que no de el tot. L'actual alcalde de la Vajol, Joaquim Morillo, obre per eldiario.es la porta de l'edifici que amb gran secretisme va construir, a sobre de la mina, el fill de Juan Negrín. Ho va fer a la primavera de 1937 per petició expressa del seu pare. Ara l'Ajuntament ha començat unes obres per condicionar el lloc. La seva esperança és que, a deu anys vista, aquest recinte penjat entre muntanyes es converteixi en un centre cultural i de memòria i, de passada, aporti més llum a una història que encara alberga clarobscurs i alguna que una altra llegenda. A la Vajol s'arriba des de Figueres, capital de l'Alt Empordà, primer per la carretera que condueix fins a la Jonquera -pas pel qual van creuar 500.000 refugiats a 1939- i després pujant 10 quilòmetres de corbes. "Aldehuela encinglerada als Pirineus", segons la va descriure Azaña, està a dues hores caminant de el primer poble francès de Les Illes. Aquest trajecte, que travessa el Coll de Lli, és el mateix que van recórrer el 5 de febrer de 1939 primer el Govern de la República -entre ells, Azaña i Negrín- i després el president Lluís Companys i el lehendakari José Antonio de Aguirre, que en aquells dies s'allotjaven a la veïna Agullana. Amb un centenar d'habitants, a la Vajol s'han dedicat històricament a l'explotació de l'suro i de l'talc, aquest últim a través de quatre mines. Una d'elles, a mitja hora caminant des del poble, es distingeix de les altres per suportar un edifici de formigó de dues plantes sobre de la boca que dóna accés a l'túnel. A la localitat tothom la coneix com la Mina Canta, pel cognom dels que durant anys van ser els seus propietaris, o la Mina d'en Negrín, pel polític responsable de la seva confiscació i condicionament durant la Guerra Civil. La construcció, que descansa sobre grans contraforts, està composta de dos pisos. En el superior es van situar els despatxos i estances, a més d'un balcó. L'inferior era per a la descàrrega i gestió dels béns emmagatzemats, amb un enorme porta d'acer pel qual accedien els camions. Un cop a l'interior, el carregament es traslladava a través de rails fins als muntacàrregues, que els feien baixar diversos metres cap avall fins a connectar al túnel de la mina de talc. En aquesta galeria, a 250 metres cap a dins, es va construir la cambra cuirassada. Després de la guerra, els propietaris van recuperar la mina i la van seguir explotant fins a poc després de 1990, quan la tècnica d'extracció de talc va deixar de ser rendible. Miquel Giralt, propietari i per llavors alcalde, la va cedir a l'Ajuntament el 2010, poc abans de morir. Durant tots aquests anys, l'edifici va romandre tancat i sense arreglar, encara que Giralt l'obria per als curiosos i activistes per la memòria històrica. Va ser ell qui va pintar alguns murals propagandístics al seu interior, i va barallar sense èxit perquè es emplazase allà el Museu Memorial de l'Exili (MUME), que finalment es va obrir a la Jonquera el 2002. A dia d'avui, el museu organitza rutes de l'exili que passen per la mina, però no es pot entrar-hi. "Fins ara estava totalment deixada", comenta l'actual alcalde des de la planta baixa, que encara conserva al sostre els rails per desplaçar la càrrega. A part d'algunes pintades a la paret dels que s'han colat al recinte al llarg dels anys, molts atrets pels rumors sobre or i joies, l'edifici està buit. Tampoc es conserva res al pis superior, on es van ubicar les estades, tot i que encara s'aprecia un rètol amb la inscripció "Enginyer" a la porta d'una petita habitació. Les obres recents, vuit dècades després, han consistit de moment en reparar la teulada i el terra, tancar les finestres amb policarbonat -perquè no entri l'aigua- i algunes mesures de seguretat. En total, 46.000 euros en subvencions de la Diputació de Girona, tot i que fins ara l'edifici ni tan sols està considerat Bé Cultural d'Interès Local. On no es pot accedir és a túnel de la mina. Una porta amb reixes impedeix el pas als que s'acosten fins al lloc, encara que l'alcalde assegura que més d'una vegada se l'han trobat forçada o directament oberta. La galeria ha patit despreniments i no és segura, però tot i així un equip de TV3 va aconseguir entrar amb l'ajuda de tècnics per rodar el documental El setè camió, avui descatalogat. Va ser en 2008. En ell es pot veure com accedeixen a la càmera cuirassada, de 112 metres quadrats, per intentar esbrinar què va poder haver albergat. La solidesa de terra va portar els experts a deduir que estava preparada per a càrregues molt pesades, potser lingots d'or o plata, però les seves indagacions van quedar inacabades. Va haver-hi Or? ¿Joies? ¿Quadres de l'Prat? La mina de la Vajol va ser un dels múltiples dipòsits que es van habilitar prop de la frontera amb França a la fi de la Guerra Civil, com a últim refugi -abans de la seva evacuació-de el tresor artístic espanyol, sobretot obres del Museu de El Prado, i també de les joies i altres béns valuosos confiscats per la Caixa de Reparacions. Els dos més coneguts van ser el castell de Peralada i el de Sant Ferran, a Figueres. No hi ha cap inventari sobre quines obres i quins béns es van guardar en cada dipòsit. Al castell de Peralada, pel que va passar també Azaña -allà va escoltar per la ràdio la notícia de la caiguda de Barcelona-, consta que hi va haver quadres i escultures. Així ho va explicar en el seu diari el restaurador Manuel Arpe i Retamino, que va improvisar un taller a la cuina, o el mateix president de la República. "A sota del nostre menjador hi havia els Velázquez. En un edifici annex, un altre gran dipòsit. Cada vegada que bombardejaven en les rodalies em desesperava", relata Azaña. L'angoixa de el president de la República per la sort de les obres del Museu de l'Prat és una constant durant el seu periple cap a l'exili. A això es refereix una vegada i una altra en la carta que va enviar a Àngel Ossorio al juny de 1939, i que constitueix un precís relat cronològic dels frenètics dies que van precedir a l'exili. A falta de documents, aquestes memòries són del poc que esmenta què es va amagar a la Vajol. "A la mina, aprofitant les seves instal·lacions, i en altres construïdes per al cas, estaven dipositats els quadres que no van cabre al Peralada, i joies i altres objectes que segons em va dir Negrín valien dos-cents milions", va anotar Azaña Des que van confiscar la mina, el 1937, el Govern va mantenir els seus accessos tancats als veïns i custodiats pel cos de carrabiners, el més fidel a Negrín. En les seves estades fins i tot es va arribar a instal·lar, a la fi de la contesa, el ministre d'Hisenda Francisco Méndez Aspe. Per a Arturo Colorado, l'historiador que millor ha documentat l'epopeia de el patrimoni artístic durant la guerra, aquests elements són un senyal que la mina no va ser un dipòsit qualsevol. Colorado és catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid i autor de el llibre Èxode i exili de l'art, el resultat de la seva investigació sobre l'evacuació de les obres del Museu de l'Prado i altres peces com les de el Monestir de l'Escorial i altres institucions religioses i patrimonials . Dirigida per la Junta Central d'el Tresor Artístic Nacional, que va presidir el pintor Timoteo Pérez Rubio, està considerada com una de les operacions de salvaguarda el patrimoni artístic més importants de la història de la humanitat. "És una de les seqüències més dramàtiques de la Guerra Civil, una autèntica proesa", considera Colorado. Es refereix no tant a la seva sortida de Madrid i primer emmagatzematge a València, sinó sobretot la seva evacuació d'Espanya a la fi de la contesa. Milers de peces -amb més de 500 de l'museu de l'Prado- quedar distribuïdes pels diferents dipòsits de l'Empordà. Las Meninas, quadres de Goya ... Un cop pactada in extremis el seu lliurament a la Societat de Nacions, a Ginebra, les peces es van carregar precipitadament en diversos combois i es van enviar a creuar la frontera entre els dies 4 i 9 de febrer, sortejant en tot moment els bombardejos de l'aviació franquista. Les indagacions de Colorado arriben a precisar quants camions van sortir de cada dipòsit durant els primers dies de febrer de 1939. El dia 5 van ser 22 combois els que van sortir des de la Vajol i Peralada i van passar a través de la Jonquera fins al Chateau Bardou, a la localitat francesa de Ceret. En total, aquests dies es van enviar 71 camions amb carregament artístic des dels refugis de l'Empordà. D'aquest moviment van deixar constància en els seus informes els membres de Comitè Internacional per al Salvament dels Tresors d'Art Espanyols, que va signar l'Acord de Figueres que va fer possible el trasllat de les obres fins a Ginebra un cop creuada la frontera Els béns de la Caixa de Reparacions Un cop més, no hi ha referències en els informes de l'Comitè Internacional sobre les obres concretes que van passar per la Mina Canta, com tampoc hi ha cap altra evidència documental que, més enllà de peces artístiques, el búnquer de la Vajol arribés a albergar reserves estatals d'or o plata en lingots, encara que així ho afirmaven durant anys alguns veïns coetanis dels fets. Molts curiosos s'han apropat des de llavors a la mina atrets per aquest enigma, per les històries d'un suposat camió extraviat o simplement per la possibilitat que els que van transportar les riqueses es deixessin alguna cosa pel camí. "A vegades et creues a per aquí a grups que van amb detectors de metalls, però només troben bales", comenta l'alcalde. Va poder haver lingots d'or a la mina de Vajol? És una possibilitat. El que és altament improbable, segons Àngel Viñas, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Complutense de Madrid, és que aquests fossin de la reserva de el Banc d'Espanya. "Fora que es trobin evidències en cas contrari, si hi havia or allà no seria procedent de banc, perquè les seves reserves es van evacuar a París ia Moscou molt abans, des de l'inici de la guerra", resumeix l'autor de Les armes i el or, entre moltes altres publicacions sobre la Guerra Civil. Si la Mina Canta va arribar a emmagatzemar lingots, aquests procedien de la Caixa de Reparacions, l'organisme creat el 1936 pel Ministeri d'Hisenda amb l'objectiu de confiscar immobles, vehicles, joies i altres béns als quals van recolzar la revolta de Franco. L'or i la plata d'algunes d'aquestes riqueses es va fondre per al seu millor transport, i la major part de tots aquests béns van passar pels dipòsits de l'Empordà abans d'embarcar al iot Vita en direcció a Mèxic. Es coneix que el Castell de Sant Ferran de Figueres va ser un dels principals magatzems d'aquestes joies i relíquies. Els republicans no van poder evacuar bona part aquest dipòsit i se'l van trobar les tropes franquistes a l'arribar. Amb tota probabilitat, la Vajol va ser un altre dels dipòsits d'aquests béns de la Caixa de Reparacions, però en aquest cas quan l'exèrcit revoltat va arribar a la mina, la càmera cuirassada estava completament buida. Només quedaven dues bosses sense cap contingut, segons van reflectir en els seus informes. El camió de l'tinent Blasi L'origen dels rumors al voltant de l'or en la Vajol tenen a veure també amb un suposat camió extraviat durant l'evacuació de febrer de 1939. Però, de nou, no hi ha evidències d'això. Sí va existir un últim camió que, bloquejades totes les vies de sortida, va protagonitzar una autèntica proesa per traslladar la seva càrrega. Els seus homes van acabar salvant el Coll de Lli amb les obres d'art a coll. Aquest vehicle estava conduït pel carrabiner lleidatà Alexandre Blasi Boher. Diverses fonts històriques es refereixen a aquest camió. Colorado ho recull en el seu llibre a partir de l'testimoni de Pedra Schommer, membre de Comitè Internacional, que va deixar constància d'un camió que va arribar el 10 de febrer per la ruta de muntanya. Un relat que coincideix amb el de la premsa local francesa, que cita Blasi, encara que no tant amb el d'Azaña. En la seva carta parla d'una peripècia similar, però de "un dels últims camions" que va ser "aconseguit per les bombes" i es va quedar a Espanya. "Algunes caixes de quadres, no podent ja utilitzar-se la carretera, van passar de la Vajol a França travessant la muntanya, portats a coll pels carrabiners, que van treballar amb tanta tenacitat com si els quadres fossin seus o els haguessin pintat ells", escriu. Des 2017, el misteri de l'últim camió és menys misteri, perquè el Museu de l'Exili va rebre en donació tot l'arxiu personal d'Alexandre Blasi, el carrabiner que va conduir el vehicle i que, segons va deixar escrit en el seu dietari, tenia interlocució directa amb els responsables de la mina: Negrín i Méndez Aspe. Miquel Serrano, conservador de museu i un dels historiadors locals que millor coneix la mina, explica que els papers de Blasi encara no s'han analitzat a fons, però sí que s'han revisat les seves anotacions sobre aquests dies i sobre l'últim camió. El relat de l'tinent de carrabiners evidència un cop més el caos que va regnar en l'evacuació. Viatges entre col·lapses a Agullana, Peralada, Darnius ... A aquest últim poble, on hi havia patrimoni artístic de la Generalitat, es va dirigir el dia 8 de febrer amb 10 camions. "Vaig visitar el lloc on estava el tresor i vaig comprovar que era immens i molt superior a les possibilitats de temps i camions. Seguidament, vam començar a carregar mentre jo anava a veure el cap de la divisió que hi operava. Els camions un cop carregats, sortien de dos en dos cap a la Jonquera a fi de formar la caravana allà. cap a les deu del demà [se suposa que d'el 9 de febrer] sortíem amb l'últim camió. Mentre l'anterior anava cap a Le Pertús nosaltres anàvem a buscar l'equipatge a la Vajol. Ja no vam poder tornar a la carretera general. Estava ocupada pels facciosos i ens van agafar l'anterior camió a pocs metres de la carena. al que anàvem nosaltres vam salvar el contingut passant-ho per la muntanya. Vaig estar al Mas Cros [on s'allotjava] i encara que no em vaig acomiadar, sabia perfectament que era la meva última visita ", escriu. Aquest home va ser, segons la seva família, un dels encarregats de la mina, encara que mai li va donar a això massa importància. Gairebé un segle després, l'alcalde de la Vajol i els historiadors locals somien amb homenatjar aquest tinent i a tants altres protagonistes de l'salvament de l'tresor artístic amb un condicionament de la mina que permeti visitar-la. Al costat de eldiario.es, acudeix a la visita amb l'alcalde Ferran Riera, bomber de professió i autor de la tesi Valorització patrimonial de la mina Canta mitjançant una proposta aplicada a l'turisme cultural. La seva proposta és semblant a la d'altres mines visitables a Catalunya i aniria acompanyada d'un centre d'interpretació. Però la capacitat econòmica de l'consistori és reduïda. L'alcalde estima que caldria prop d'un milió d'euros per fer-ho, potser amb ajuda de la Generalitat. Si ho aconsegueix, l'alcalde s'imagina com una vagoneta introduiria a grups d'escolars túnel endins, mentre els seus companys esperen fent cua o berenant sota un tendal. Bé assegurada la galeria, es podria accedir a la cambra cuirassada i allà projectar imatges del que va ser l'exili, amb sort alguna d'aquests dies de tràfec al búnquer de Negrín. Avui no es conserva cap.
Varða

Mina Canta o d'en Negrin

Fuglaskoðunarstaður

Boscos del Grau

Lind

La font del Bruc

8 comments

  • mynd af XinoXanu

    XinoXanu 2.1.2021

    Incredible views!🔥🏔

  • mynd af Xavier Pas a pas

    Xavier Pas a pas 2.1.2021

    Moltes gràcies per la teva valoració, ruta molt recomanable ! Salut i camins

  • mynd af carai

    carai 2.1.2021

    Una ruta agredable amb vistes exelents, la pujada al castell de Cabrera s’ha fet amb precaucio degut a les retes de neu glaçada.
    Salut.

  • mynd af Xavier Pas a pas

    Xavier Pas a pas 2.1.2021

    Molt bona ruta i millor companyia, gràcies
    Salut i camins

  • mynd af pilar.ortegahermosilla

    pilar.ortegahermosilla 2.1.2021

    Mirant aquestes fotos (malgrat els núvols i el dia gris) i llegint l’itinerari a seguir, sembla una ruta molt bonica. Gràcies per compartir-la :)

  • mynd af Xavier Pas a pas

    Xavier Pas a pas 2.1.2021

    Gràcies per la teva valoració i comentari, si del tot recomanable !

  • Oscar Pijoan 2.1.2021

    Molt bona ruta de qüasi 21km, amb un temps aproximat de qüasi 6h i una bona pujada al castell de cabrera però tot i siguent un recorregut llarg es fa prou bé😊 i unes bones vistes, no només a la plana de l’empordà sino també interiors al bosc durant tot el camí !

  • mynd af Xavier Pas a pas

    Xavier Pas a pas 2.1.2021

    Gràcies pel teu comentari i valoració, si realment una ruta bona de fer. Salut i camins !

You can or this trail