-
-
32 m
1 m
0
11
22
43,07 km

Skoðað 55sinnum, niðurhalað 2 sinni

nálægt Fuente de San Luis, Valencia (España)

MARATÓ: UN REPTE VITAL
Recorde vagament la primera vegada que vaig córrer pel simple fet de fer esport: finals dels 70, club de tennis Benimar, i una pista d'atletisme de terra rogenca en què el meu pare solia córrer una mica abans o després de jugar al tennis. Jo tindria uns deu anys, i no obstant això, no em va semblar avorrit això de donar voltes sense més sentit que el de simplement cansar -me... Un parell d'anys després vaig córrer la meva primera cursa popular; i que un tipus escanyolit com jo, que no jugava a futbol a l'escola (ni destacava en cap esport), poguera acabar-la, va sorprendre a més d'un company... Havia nascut una afició que mai m'abandonaria.
En 1981, vaig conèixer a través del meu germà Paco el que era una Marató: 42km 195m. Ell va participar en la primera edició de la que avui és una de les 10 millors maratons del món. En aquesta època a València no hi havia més d'uns pocs centenars de corredors, i el meu germà va ser un d'aquells bojos que es van atrevir a intentar-ho, i va acabar molt dignament, malgrat la seva joventut.
Des de llavors, la marató ha estat per a mi tot un objectiu en la meva vida esportiva. Amb 14 anys, mentre els meus amics començaven a anar a la discoteca els divendres a la vesprada, jo m'agafava un autobús que creuava tota València durant una hora fins Natzaret, corria 8-10km a la pista d'atletisme del Parc Sindical, i de tornada a casa. Amb 16 anys vaig aconseguir baixar de 40 minuts en un 10k; i amb 18 anys vaig córrer la meva primera mitja marató... mentre combinava el córrer amb la meua altra passió: la muntanya.
Però a partir de llavors, ja a la universitat, em va arribar tardanament l'adolescència, i l'esport va haver de conviure amb nits de festa, alcohol, drogues, i molta promiscuïtat ... també els estudis, la política i els viatges ... Què bons récords tinc d'aquesta època, però durant molts anys la marató es va mantenir allunyat del meu abast.
Després va venir el treball, l'emigració laboral a la Meseta, i l'inici d'una nova família. Anys durs de criança, difícilment compatibles amb l'esport, però probablement la millor època de la meva vida.
2009. Rivas Vaciamadrid marcaria un punt d'inflexió. Un entorn especial, enmig d'un parc natural, em reconciliaria amb l'activitat esportiva: córrer, bicicleta, triatló, patinatge, natació, i, de nou la muntanya ... I els Diablillos de Rivas, una nova família amb qui compartir entrenaments i competicions, i en aquest punt, una altra vegada vaig albirar la la possibilitat de córrer una marató en el mig termini.
Però he hagut d'arribar a complir 50 anys, per marcar-me seriosament el repte de aconseguir-ho. I no ha estat fàcil! L'any va començar bé, amb el Campionat de Madrid de triatló d'hivern, però fins a l'agost he tingut una temporada molt irregular, amb diverses setmanes seguides sense entrenar. A partir d'eixe moment, i com a cabut no em guanya ningú, m'ho vaig prendre seriosament, i poc a poc, des trots de 5 km a tirades llargues de més de 30km, acumulant 1000km en 4 mesos, he arribat al dia de hui.
MARATÓ DE VALÈNCIA. LA CRÒNICA.
Sona el despertador a casa dels Silla Sanchís (he dormit a casa del meu germà, relativament a prop de la sortida). Els nervis a flor de pell, i quan el mòbil comença a vibrar estem dempeus d'un salt. Esmorzar, últims arranjaments i passejada fins a la sortida. Dir gran ambient seria quedar-se molt curt. L'entorn, meravellós: el cor de la Ciutat de les Arts i les Ciències. L'organització impecable. Sense adonar-me'n ja és l'hora d'eixir i em col·loco al "calaix" més endarrerit, gairebé al final: no tinc pressa, tinc 5 hores i mitja per davant. No m'he plantejat cap objectiu de temps; només arribar dins el control; el meu repte és acabar-lo, i prefereixc pecar de prudent. Em pose de puntetes i veig 22.000 caps. Es comença a sortir a les 8:30, però jo no pas per l'arc de sortida fins a les 9. M'embarga una gran emoció. La música que acompanya i la passió de l'animador et fa sentir que estàs participant en alguna cosa gran!
Comencen a passar els km, i t'adones la gran afició que té València per aquest esport. Ritme molt suau: 6 minuts / km. Cada pocs quilòmetres animació musical, batucades, dolçainers, ACDC i la seva Highway to Hell... Segueixo a la cua del pilot i els corredors mantenen molt bon humor, fan bromes, aplaudeixen al públic que els anima, es fa tot molt suportable.
Arribo al km 15, i tot i que ja fa estona que han aparegut els dolors habituals (Aquil·les, abductor, cinquè meta ...), em sent realment fresc. Al km 19 m'espera el meu germà Cristóbal animant-me, i suposa una motivació extra per estrènyer una mica el pas.
Arribo a la mitja marató, i m'adone que porte poc més de dues hores! Cony! tenia raó el meu germà Paco i podria fer un sub 4 hores. És el primer moment, des de fa un any que vaig decidir córrer la marató de València, que em plantege un temps. Faig càlculs ràpids, i és factible si accelere una mica, i no punxe en cap moment.
Km 25, i els dolors es comencen a aguditzar, però res que no estiguera previst. Vaig a un ritme de 5:35-5:40, i comence a veure la possibilitat d'aconseguir-ho: no només acabar-sinó fer un temps molt millor del imaginat ... Mentrestant, ens endinsem en la Ciutat Vella... Les emocions tornen a disparar-se: tota la meva joventut per aquests carrers, quants records. I la multitud s'amuntega animant! Milers de persones! Algunes es fixen en els dorsals i em criden pel meu nom, i sent de nou calfreds.
Arriba el famós mur. Km 32, i encara em sent amb forces per acabar dignament. Però el mur no és fictici ... I apareixen nous dolors, ara al quàdriceps. Em fa por patir una rampa o un trencament fibril·lar, no seria la primera vegada que em passa; i podria no poder acabar. Comence a veure molts corredors que estan igual i comencen a caminar, però jo encara veig factible el sub4horas, tanque amb força les dents i segueixc al ritme.
Mire el rellotge, els comptes em surten si aconsegueixc augmentar un pèl el ritme fins 5:30, però cada vegada costa més. Km 35 i comença l'agonia. Em fa mal tot, el ritme de la respiració és molt accelerat, cada gambada es fa eterna; és el moment en què el cap ha de mantenir la calma; no em puc venir a baix. I l'entorn acompaña: cada vegada més animació, casals fallers avocats amb els corredors, més batucades, sona Springsteen, de nou dolçainers i tabaleters ...
Km 40. L'esgotament és més que patent ... Sensació d'anar al límit, però fa olor de meta... El públic m'envolta com es veu en les etapes alpines del Tour de França, o almenys així ho visc, sent el meu nom d' tant en tant, i segueixc donant gambades. Comence a visualitzar l'entrada en meta; novament pell de gallina.
Km 41. Mirada al rellotge i sé que ho aconseguiré. Baixe cap al Palau de les Arts, el moment és màgic. Per uns moments deixe de escoltar soroll, i només sent! És el meu moment ... Un moment esperat durant 40 anys, i que en els últims 4 mesos ha estat permanentment en el meu cap! Entre en el tapís blau, i de nou torne a escoltar què passa al meu voltant: les grades porten 2 hores veient entrar corredors i així i tot segueixen aplaudint amb ganes... La música de fons és mítica, l'animador s'avoca amb cada corredor , i finalment travesse la meta: 42 km 195m, aquesta distància que he tingut gravada a foc durant tant de temps. I 3 hores 58 minuts Ni en els meus millors somnis!
Ixc ràpid, vull compartir aquest moment amb el meu germà Paco, que ha arribat gairebé una hora abans. Quan finalment li veig, ens abracem i, em pose a plorar com una magdalena !! Encara ara, escrivint aquestes línies en l'Ave camí de Madrid, se'm tornen a humitejar els ulls ...
Fotos de rigor amb el meu germà, la meva cunyada i la seva germana, i arriba l'estocada física. El mal de cames no em deixa gairebé ni baixar un esglaó, però ha valgut la pena. Ha estat una experiència inoblidable, dura com poques, però senzillament fantàstica.
I ara de nou vull mirar enrere, i recordar als que més he sentit a prop en aquests mesos d'entrenament: començant per la meva grupeta de bici, als que he sacrificat temporalment, però no han deixat de donar-me ànims després de cada tirada llarga que els anava relatant; als meus fills que sempre em preguntaven cada dissabte a quant havia arribat; a la meva parella, per tirar el carro quan a mi ja no em donaven les forces; al meu germà Cristóbal, que valora com pocs l'esforç dels seus germans corredors; als meus compis de feina, que també m'han donat molts ànims aquests últims dies; als meus amics de tota la vida, Josué i el Maño, als quals he donat molt la brasa; a Mar, a qui espero servir-li de motivació perquè torni a córrer com ella sap; a la meva cunyada Oreto: maratoniana i corredora tardana que avui omple vitrines amb els seus trofeus; i sobretot al meu germà Paco, que amb la seva marató de fa 38 anys i la seva passió per córrer ha estat un model a seguir perquè avui pugui haver gaudit d'un dia màgic. Moltes gràcies a tots i totes!

Athugasemdir

    You can or this trail